These boots are made for walking

​

De Sant Andreu de la Barca a Barcelona, dia 170

Els tres últims dies a França vaig tenir la sort de coincidir amb un matrimoni francès. Ben plantats, simpàtics i caminadors experts de setanta cinc anys cadascú. Ell, alt, prim i amb un inevitable somriure seductor, ella nascuda a l’illa de Reunion, negra, cabells grisosos recollits en un monyo i ulls blaus que transparentaven sinceritat. Entre ells es duien quatre dies de diferència i ho deurien haver explicat centenars de vegades. El tercer dia que vam coincidir, vam sopar a la mateixa taula i la senyora em va explicar perquè li agradava caminar i em va semblar un raonament ben senzill. De petita, havia d’anar a buscar aigua a un quilòmetre de casa seva i per anar a escola n’havia de caminar cinc. Cinc per anar, cinc per tornar. Em va dir que li encantaven les dues coses, anar a buscar aigua i anar a l’escola i això portava implícit el fet de caminar. Per tant, també li agradava caminar.

Força gent m’ha preguntat el motiu d’aquest viatge que avui remato i realment n’he tingut diversos. Motius més motivacions. Però el motiu principal, és que m’agrada caminar. Perquè, com pots afrontar un projecte i portar-lo a terme si el que fas no t’agrada? Per explicar el perquè, no ho tinc tan fàcil com la fantàstica senyora francesa que vaig conèixer. La qüestió és que avui, he acabat de fer la travessa programada, havent realitzat 4735 quilòmetres, caminant per últim dia pel riu Llobregat direcció al mar, entrant a sant Feliu de Llobregat i travessant sant Just Desvern, Esplugues, l’Hospitalet i Barcelona.

Final de trajecte.

De Montserrat a Sant Andreu de la Barca, dia 169

Amb la visió de la lluna gairebé plena vaig anar a dormir i aquest matí, abans que sortís el sol, he gaudit del cel enrogit desde la balconada de l’alberg de pelegrins de Montserrat. A les sis hores, les campanes ja havien avisat que el diumenge començava. Un diumenge de tardor espectacular de bon temps. Un mar de boira tapava el Baix Llobregat i m’impedia veure el riu que ahir, baixava marronós per les últimes pluges torrencials. Amb poca gent a la plaça principal he estat una estona quiet, plantat amb la motxilla ja carregada, al mig de la plaça. He mirat la sortida del sol, les penyes il·luminades amb les primeres llums del dia i la façana del monestir. Abans de començar a baixar cap a Collbató, he xerrat una estona amb un grup d’excursionistes que anaven a Igualada i que avui caminarien part del que he fet les darreres jornades. Baixant de les muntanyes més maques que conec, m’he anat creuant amb gent que pujaven. Corredors atlètics, caminadors amb marxa, passejadors tranquils, escaladors amb cordes al coll i gossos alegres d’acompanyar els seus amos. A punt d’arribar a Collbató, començava el torn de les famílies que enfilaven amb infants la bonica pujada a Montserrat, que sempre té premi. Collbató, Esparreguera, Abrera, Martorell i Sant Andreu de la Barca, són els municipis baixllobretencs que he anat lligant a través de camins, pistes, carreteres i polígons, on he anat trobant força gent caminant, en bici o a cavall. I és que la jornada era ideal per respirar l’aire net en un dia lluminós.

Això s’acaba. Demà per la llera del riu Llobregat arribaré fins a l’Hospitalet del Llobregat on connectaré amb Barcelona, ciutat on deixaré aparcada la motxilla que m’ha acompanyat durant els últims cinc mesos i mig. I s’acabarà el viatge i s’acabarà el blog on diàriament he explicat per tothom que l’ha volgut llegir, quatre coses del que em passava i quatre fotos d’allà on caminava. Aquest blog quedarà al núvol, motiu pel qual em van convèncer d’escriure’l. Gràcies a tothom qui l’ha seguit o llegit puntualment i sobretot gràcies especials a qui m’ha ajudat a no defallir d’escriure’l, criticant en positiu la manera que tinc d’explicar les coses.

També deixo uns enllaços de fotos i una entrevista que em van fer a Montserrat.

Alberg de pelegrins de Montserrat
Regió 7

De Castellolí a Montserrat, dia 168

D’una tirada, sense cap aturada he arribat al monestir de Montserrat quatre hores després d’haver esmorzat a Castellolí. El matí fred s’ha transformat en un dia preciós. El sol escalfava més cada minut que passava i arribat al coll de Massanes he pogut veure, al nord de Montserrat, un mar de boira densa a tot el Bages. Per sobre la boira, la claror era nítida i distingia perfectament la carena pirinenca, amb pics nevats. A partir del coll he decidit pujar per l’asfalt fins el camí del Degotalls trobant cada cop més gent que feia la passejada. Un cop al monestir, la felicitat dels últims dies ha continuat. L’objectiu del meu viatge personal, s’havia complert. De Tallinn a Montserrat, caminant.

A partir d’aquest moment, un núvol de sensacions i fets m’han envoltat durant tot el migdia i tarda fins aquest moment, on, incapaç de resumir-les en aquesta entrada, encara les haig d’assumir, ordenar i assimilar.

Fa temps vaig decidir que si acomplia l’objectiu fixat, encara caminaria fins arribar a Barcelona. Així ho faré. Demà baixaré fins Collbató i aniré deixant al darrera Montserrat. Físicament. Espiritualment, sempre la tindré amb mi.​

​
​

De la Panadella a Castellolí, dia 167

Sense trepitjar terra. De l’històric hotel Bayona del coll de la Panadella fins a Castellolí he caminat només per asfalt. L’etapa d’avui, excursionísticament no és exemplar ni aconsellable, però són els peatges que toca caminar si l’objectiu és anar a peu fent via.

Fins a Santa Maria del Camí he anat per l’antiga nacional. Només per trànsit local, si volia, podia avançar pel mig de l’amplíssima calçada. A partir de santa Maria, i seguint per la NII, la carretera estava transformada en carrils més estrets per cotxes i un carril bici, separat d’ells i amb el quitrà pintat vermellós. En blanc, els típics logos de bicicleta indicadors de carril exclusiu. Sempre paral·lel a l’autovia, una mica més separat una mica més allunyat, l’he creuat diverses vegades per túnels o ponts. Fins Igualada, que l’he passejat i altre cop, per l’asfalt d’un polígon i passant pel costat de camions de gran tonatge aparcats, he recuperat altre cop, l’antiga NII fins arribar a Castellolí on en unes dependències municipals, un antic centre social, hi ha lliteres i cuina i és on passaré la nit.

La comarca de l’Anoia, boscosa, no em deixava tenir molta perspectiva per mirar l’horitzó. Fins a tres quarts de dotze, en un revolt, no s’ha obert el paisatge i allà, gairebé tot tapat pels núvols, el massís de Montserrat. Cinc mesos i mig després de sortir i amb l’objectiu d’arribar al seu monestir, demà hi arribaré. Amb ganes de passar-hi el dia, escoltar el Virolai, mirar els paisatges infinits, seure a l’església, mirar els estrangers i els locals i passar la nit a l’alberg. Però sobretot, tinc ganes d’estar davant de la Moreneta. Haig d’agraïr-li vàries coses que li vaig demanar i això s’ha de fer cara a cara i mirant-nos als ulls. Acostumada a que tothom li demani coses, no perdré l’oportunitat de demanar-ne’n més. Li demanaré que m’ajudi a seguir creient en el que de debó crec: en la bondat de les persones.

De Tàrrega a la Panadella, dia 166

A la residència de Tàrrega he esmorzat frugalment en companyia d’homes i dones especials que anaven arribant al menjador poc a poc i dormits. Un d’ells ha marxat abans que jo. Duia sabates amb punta protegida, polsoses i roba d’operari. Quan marxava, la cuinera li ha preguntat si portava paraigües i ha dit que no, doncs agafa xampú! li ha deixat anar. Ell ha rigut, jo he rigut i la cuinera ha rigut. A la nit, ha plogut, i no hi ha tornat fins que, suaument una hora abans d’arribar al coll de la Panadella, les gotes m’han fet desplegar el paraigües. Quan hi he arribat, ja plovia amb gust i quan m’he instal•lat a l’habitació del vell hotel, ha diluviat mitja hora. Un altre cop he tingut la sort de cara, meteorològicament parlant.

De Tàrrega he sortit i durant molts quilòmetres havia de caminar recte, sense agafar cap creuament. Això ha fet que mig dormit, posés el pilot automàtic. Un xoriguer ha sortit volant de dalt d’un suport de línia telefònica i m’ha fet aixecar la vista. Al fons, Cervera, majestuosa i emmurallada dalt del turó m’esperava. Quan hi he entrat per l’oest, un rètol gegant del gobierno de españa, anunciava les obres de rehabilitació del centre històric i sí, mitja Cervera esbudellada i en plena activitat d’operaris treballant. El carrer Major, sense obres, és molt atractiu i l’he creuat tot. Un cafè i un tall de coca m’han ajudat a continuar la meva croada en plena Segarra, en un paisatge aturonat, amb feixes i marges de pedra seca, terra austera i boscos prims. El pas per petits pobles no amagava la intensíssima activitat per les carreteres properes. El brunzit de camions només ha callat en la pujada cap a la Panadella, enmig d’una vall boscosa fins uns deu minuts abans d’arribar al coll, on he tornat a visualitzar i a sentir, l’autovia. L’ambient plujós amb boires baixes al coll m’ha tallat la vista cap a l’est. Montserrat, ets aquí. No t’amaguis!​​

De Balaguer a Tàrrega, dia 165

A Tàrrega dormiré a la residència can Aleix. És una residència per a gent especial i hi tenen una habitació amb cinc llits, reservada per la gent que fa el camí de sant Jaume. Condició indispensable, és tenir la credencial oficial d’alguna associació d’amics del camí. La meva credencial no és oficial, però constata tots els llocs i dates on he dormit i m’hi han acceptat. He trucat per avisar que hi passaria la nit, a nom de qui?, m’han demanat, Aleix, he contestat, Aleix? m’han preguntat, Aleix, he confirmat. L’Aleix a ca l’Aleix. Dormiré com si fos casa meva.

De Balaguer he sortit en dia gris i una mica ventós, sense gaire fred. La temperatura no ha pujat gaire i quan ha començat a ploure, ha baixat bastant. La tardor ha entrat en un parell de dies després de la llarga torna que l’estiu ha regalat. Als afores de Balaguer, en un gran i alt edifici de sitges de gra, hi havia dotze cigonyes i uns vuit o nou nius. Sense volar, totes s’arreglaven les plomes amb el bec llarg. Alguna el feia claquejar i jo me les mirava. Segures de si mateixes, no s’espanten així com així i menys pel moviment urbà que tenen a sota seu,  tot i que avui, festiu, era un moviment mínim, com de diumenge o potser menys i tot. Quan he sortit de Balaguer, direcció Linyola, tot han estat camps de cereals i terreny planer i passat Linyola, he entrat a finques de vinyes pertanyents al castell del Remei. Arribat al celler, hi havia molta activitat, de feina i de gent. Grans instal·lacions pertanyents a vins dels Costers del Segre. El camí, a partir de llavors unia diferents pobles petits, separats principalment per finques de pomeres, perers, camps de blat de moro, nogueres i ametllers. En un dels pobles, la Fuliola, al local social hi he dinat inesperadament bé. Quan he vist el que menjava el matrimoni que portava el local, els he demanat si podia menjar. La dona era una gran cuinera. He menjat sa i bo. Caminant sota la pluja he enfilat cap a Tàrrega per acabar una etapa llarga de quilòmetres i solitària. Davant meu he trobat una parella amb un gos que quan ens acostàvem, he vist que el senyor treia el mòbil i feia una foto cap a mi, pensant que era un excèntric que ho fotografia tot i llavors he reconegut la meva cunyada, el meu germà i el seu gos. El bastó m’ha caigut a terra de la sorpresa. Quina gran sorpresa! Havien vingut a trobar-me i ho han fet!.Després de les abraçades i del xoc emocional, hem enfilat tots tres cap a Tàrrega. Quedaven onze quilòmetres que hem fet plegats a un bon ritme i alegre xerrera que ens ha fet despistar del camí bo, havent de caminar una mica  més. El cansament, la gana i la set, sense ells saber-ho, els hi he passat a ells, i aquesta nit (segur que jo també) dormiran ben plans.

D’Alfarràs a Balaguer, dia 164

Al Segrià m’hi he estat el temps que he estat a Alfarràs. El límit municipal per l’est el marca la Noguera Ribagorçana. Quan l’he creuat pel pont, he entrat a la comarca de la Noguera, una de les més extenses de Catalunya i tot caminant, m’he atansat fins la seva capital, Balaguer. Aquí, tindré el privilegi de passar la nit a la casa natal de l’escriptora Teresa Pàmies, reconvertida en alberg. En ple centre històric de la ciutat, em trobo a tocar de la plaça del Mercadal, tota porxada, com molts dels seus carrers, plens de botigues de tot tipus i amb gent vivin-t’hi, provinent de mig planeta.

A primera hora, un cel espectacular de núvols estriats enrogits per sota, em desitjava bon dia. Els set graus del termòmetre m’han obligat a caminar amb jaqueta però la inèrcia d’anar en pantalons curts s’ha mantingut i els meus peus, tota l’estona, han trepitjat terra ferma. Al sud, la immensa plana lleidatana on a través de la calitja, he endevinat la Seu Vella de Lleida. Amb Lleida hi tinc un deute pendent que encara que hi vagi mil i una vegades mai podré pagar, promeses que no es podran complir, projectes que van quedar trencats. Al nord, la Serra Llarga, que es compón de turons alineats d’est a oest, d’alçades similars, uns pelats de vegetació, altres amb quatre arbres i pocs, tupits de pins, així, durant quilòmetres fins arribar a Castelló de Farfanya i havent passat Algerri. Entre camps de cereals he visualitzat Santa Maria fent de far balaguerí. Sota seu, la ciutat, amb el riu Segre partint-la i que demà, el creuaré per un dels ponts de la ciutat. Les terres planes per on passo, demà em duran a Tàrrega, anant de capital a capital de comarca.

De Montsó a Alfarràs, dia 163

Fa uns dies, sopant en una taula rectangular sis persones, dues dones franceses em van preguntar si parlava el català. Quan les vaig dir que sí, van voler saber si el parlava amb la família o amb tothom. Les vaig posar al cas de com utilitzo la meva llengua. Eren dues dones d’un poble vora Lourdes i em van dir que elles parlaven gascó. Jo vaig preguntar si era el mateix que l’occità. Em van dir que no, que són llengües diferents, que des de fa anys, a França s’ha implantat que Occitània, llocs on es parla o parlava occità va des de l’Atlàntic fins al nord d’Itàlia i comentaven que era una gran mentida. Respecte al gascó, em van dir que tenien la batalla perduda per diferenciar-la de l’occità. La conversa va ser en francès i quan parlaven entre elles, també ho feien en francès. Vaig preguntar si entre elles no parlaven el gascó i em van dir que sí, però només al local social del poble quan feien trobades de l’associació gascona. El que vaig pensar no és que tenien la batalla perduda sinó que el que havien perdut, era la seva llengua.

Ahir a Montsó només vaig sentir dues noies parlant català entre elles. Avui, a Tamarit de la Llitera, comprant pa, quatre persones que hi havia, quatre que parlaven català i quan he passat vora l’institut del poble, tres adolescents, reien, jugaven i parlaven en català. Tots dos pobles es troben a la Franja, província d’Osca. Ni a l’un ni a l’altre poble, hi havia rastre de bilingüísme ni en rètols oficials, ni particulars. Tampoc a les plaques dels carrers. Res de folclorismes bilingües com als pobles petits de la banda de Yesa i Jaca, al nord d’Osca, on les plaques dels carrers eren bilingües castellà-aragonès tot i que no vaig sentir ni una paraula en aragonès. No tinc ni idea de la realitat sociolingüística en aquestes zones. De fet, hi he passat molt poques hores en aquests pobles però quan he arribat a Alfarràs, dins del Segrià, on faré nit, nou de cada deu persones que he sentit, parlen català. I és que ja he arribat a Catalunya. A la televisió del bar de la pensió, hi tenien tv3. L’amo m’ha saludat amb un “bona tarda” i jo he parlat en la meva llengua. Entro a la recta final del meu viatge.

Fins a Tamarit, la barreja de secà i regadiu era en forma de camps de blat de moro, panís com diuen per aquí, userda i camps de cereals segats. Passat Tamarit, he entrat en zona de fruiters, pomeres, però sobretot presseguers. Hectàrees i hectàrees de presseguers preparats per perdre la fulla quan faci fred. Tot i que el fruit ja estava recollit, en un parell d’arbres he vist algun préssec descuidat i algun per terra, acabats de caure. Madurats a l’arbre, he menjat un parell de préssecs grocs, al punt, dolços i sucosos. He seguit caminant esperant trobar un altre arbre amb fruita oblidada i quedar-me’n un parell més. No he tingut la sort.

Al matí, vora els coberts d’una granja, hi havia desenes d’orenetes vulgars agrupades en els fils elèctrics, descansant o preparades per la migració. Un tractor, segant userda, era perseguit per les orenetes volant a ras i menjant els insectes que quedaven sense protecció vegetal. Semblaven gavines, perseguint els vaixells de pesca com he pogut veure tantes vegades, assegut mirant el mar. El mar Mediterrani, el meu, que sé que el tinc allà, a l’est, esperant-me, com m’esperen també l’escalfor familiar, les abraçades amicals i la intensitat de l’amor. Ara vinc.

De Pertusa a Montsó, dia 162

El matí dominical ha estat solitari. A primera hora han sortit de Pertusa tres cotxes de caçadors del senglar juntament amb mi. La claror del sol que encara no havia sortit era la suficient per poder caminar sense problemes i una estona després, l’ou ferrat ja treia el cap. L’entorn era exclusiu de cereals fins que he arribat a caminar per la vora d’un canal on servia per regar algun camp d’userda. 

Directe cap a l’est, en línia recta, travessava camps i camps de cereals ja segats de fa dies. He vist algun tractor feinejant lluny tot i ser diumenge sense presses pageses i clarament, davant meu i damunt d’una mola, el poble de Berbegal on hi he menjat un entrepà. Corredors, una vintena potser, entrenaven pujant, baixant la mola i voltant el camp de futbol en una mena de circuit. Baixant del poble ja m’ha semblat endevinar Montsó i mentre avançava ho he confirmat. El castell de Montsó, imponent, es distingia bé, quan encara em faltaven més de deu quilòmetres per arribar. Entre Berbegal i Montsó, tot i ser terra de secà, diferents canals de reg abastien d’aigua plantacions de blat de moro i d’userda. Vora Selgua m’ha sorprès veure unes quantes parcel·les on es cultivava arròs,  ja a punt de collir. En tantes hectàrees de secà, trobar camps d’arròs se m’ha fet estrany.

Sempre veient el castell de Montsó, cada cop més gran, he hagut de traspassar tota una zona industrial amb poca activitat. Naus molt grans, indústries químiques i diferents fàbriques ocupaven molt d’espai. Entre elles, zones ermes no cultivades que potser algun dia, serviran per ampliar el polígon. Travessat l’amplíssim Cinca he entrat a la ciutat per la part moderna on he anat directe a la pensió. El diumenge tarda vespre, tant difícil de passar per tanta gent, l’he superat menjant en una terrassa, passejant i gaudint d’una canya de crema pastissera. Els pardals omplien un parell de platans propers per passar la nit. La mateixa nit que passaré dormint, abans d’entrar a Catalunya després de més de cinc mesos sense trepitjar-la.