A la residència de Tàrrega he esmorzat frugalment en companyia d’homes i dones especials que anaven arribant al menjador poc a poc i dormits. Un d’ells ha marxat abans que jo. Duia sabates amb punta protegida, polsoses i roba d’operari. Quan marxava, la cuinera li ha preguntat si portava paraigües i ha dit que no, doncs agafa xampú! li ha deixat anar. Ell ha rigut, jo he rigut i la cuinera ha rigut. A la nit, ha plogut, i no hi ha tornat fins que, suaument una hora abans d’arribar al coll de la Panadella, les gotes m’han fet desplegar el paraigües. Quan hi he arribat, ja plovia amb gust i quan m’he instal•lat a l’habitació del vell hotel, ha diluviat mitja hora. Un altre cop he tingut la sort de cara, meteorològicament parlant.
De Tàrrega he sortit i durant molts quilòmetres havia de caminar recte, sense agafar cap creuament. Això ha fet que mig dormit, posés el pilot automàtic. Un xoriguer ha sortit volant de dalt d’un suport de línia telefònica i m’ha fet aixecar la vista. Al fons, Cervera, majestuosa i emmurallada dalt del turó m’esperava. Quan hi he entrat per l’oest, un rètol gegant del gobierno de españa, anunciava les obres de rehabilitació del centre històric i sí, mitja Cervera esbudellada i en plena activitat d’operaris treballant. El carrer Major, sense obres, és molt atractiu i l’he creuat tot. Un cafè i un tall de coca m’han ajudat a continuar la meva croada en plena Segarra, en un paisatge aturonat, amb feixes i marges de pedra seca, terra austera i boscos prims. El pas per petits pobles no amagava la intensíssima activitat per les carreteres properes. El brunzit de camions només ha callat en la pujada cap a la Panadella, enmig d’una vall boscosa fins uns deu minuts abans d’arribar al coll, on he tornat a visualitzar i a sentir, l’autovia. L’ambient plujós amb boires baixes al coll m’ha tallat la vista cap a l’est. Montserrat, ets aquí. No t’amaguis!
Camí de Montserrat 