Al Segrià m’hi he estat el temps que he estat a Alfarràs. El límit municipal per l’est el marca la Noguera Ribagorçana. Quan l’he creuat pel pont, he entrat a la comarca de la Noguera, una de les més extenses de Catalunya i tot caminant, m’he atansat fins la seva capital, Balaguer. Aquí, tindré el privilegi de passar la nit a la casa natal de l’escriptora Teresa Pàmies, reconvertida en alberg. En ple centre històric de la ciutat, em trobo a tocar de la plaça del Mercadal, tota porxada, com molts dels seus carrers, plens de botigues de tot tipus i amb gent vivin-t’hi, provinent de mig planeta.
A primera hora, un cel espectacular de núvols estriats enrogits per sota, em desitjava bon dia. Els set graus del termòmetre m’han obligat a caminar amb jaqueta però la inèrcia d’anar en pantalons curts s’ha mantingut i els meus peus, tota l’estona, han trepitjat terra ferma. Al sud, la immensa plana lleidatana on a través de la calitja, he endevinat la Seu Vella de Lleida. Amb Lleida hi tinc un deute pendent que encara que hi vagi mil i una vegades mai podré pagar, promeses que no es podran complir, projectes que van quedar trencats. Al nord, la Serra Llarga, que es compón de turons alineats d’est a oest, d’alçades similars, uns pelats de vegetació, altres amb quatre arbres i pocs, tupits de pins, així, durant quilòmetres fins arribar a Castelló de Farfanya i havent passat Algerri. Entre camps de cereals he visualitzat Santa Maria fent de far balaguerí. Sota seu, la ciutat, amb el riu Segre partint-la i que demà, el creuaré per un dels ponts de la ciutat. Les terres planes per on passo, demà em duran a Tàrrega, anant de capital a capital de comarca.
Camí de Montserrat 