D’Izura a Donibane Garazi, dia 149

En dos dies pel país Basc, he vist més matrícules manipulades que en un any, a Catalunya. Sobre el distintiu del departament, molta gent hi posa una enganxina de la bandera basca. Deu ser que la gendarmeria no els multa, com passa a Catalunya, que fa massa anys, que quatre gats que porten el CAT sobre la E de la matrícula, són multats per agents de l’autoritat que apliquen la normativa sense miraments. Són els mateixos agents, que sense miraments, deixen passar altres infraccions, en tots els casos, més perilloses que l’enganxina a la maleïda placa. 

No és estrany que els bascos estimin la seva terra i se’n sentin orgullosos perquè és preciosa. Les infrastuctures humanes no molesten a la vista i la ramaderia, ovelles i vaques, pasturen tranquiles. Amb símbols propis que venen de lluny, com la creu basca, el lauburu, que es veu per tot arreu esculpida a la fusta, forjada a les baranes, tanques de ferro, en samarretes, clauers, imants i pastissos. Tots els masos, veïnats i cases de segona residència mantenen característiques en comú en les valls, per on he caminat aquest parell de dies. Blanques, sostres de teules amb bigam de fusta formant porxos i tota la fusteria, pintada de vermell granatós. Ignoro si hi ha normativa que els obligui, o tothom té les cases així per gust tradicional, però és que fins i tot les fàbriques, d’elaboracions lleteres o de formatges, segueixen la mateixa estètica. No he vist una sola edificació que desentonés, fent que l’armonia paisatgística sembli natural. 

Demà, per passar la frontera, el camí que faré és l’anomenat de Napoleó. Penso en les batalles per aquestes terres que he passat i sense entendre un borrall d’estràtegies militars, es fa fàcil endevinar, com de complicat ho tenien els exèrcits antigament. Donibane Garazi, Saint Jean Pied de Port, en francès és una ciutat fortificada i conserva les portes d’accés. L’entrada ha estat molt bonica. Després de caminar hores per zona rural, camps i masos, he pujat per un troç de carretera que acabava a la porta de sant Jaume, medieval. Un cop creuada, he entrat a la ciutat emmurallada, la part antiga. El carrer de forta baixada, amb llambordes al terra, era ple de gent passejant, visitant tot l’entramat antic de la ciutat. Fora d’aquest entramat peatonal, el caos de cotxes era potent. Donibane, segueix essent ciutat de pas, com sempre, en la història europea. Aquesta nit hi dormo i demà, torno a passar una altra frontera. Ara ja feia molts dies que no en passava per cap.

Quant a Aleix Monguillot

50 anys anant amunt i avall.
Aquesta entrada s'ha publicat en Les jornades i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a D’Izura a Donibane Garazi, dia 149

  1. Eugenia Gusmerini ha dit:

    Preciosas fotos, Aleix!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s