De la Panadella a Castellolí, dia 167

Sense trepitjar terra. De l’històric hotel Bayona del coll de la Panadella fins a Castellolí he caminat només per asfalt. L’etapa d’avui, excursionísticament no és exemplar ni aconsellable, però són els peatges que toca caminar si l’objectiu és anar a peu fent via.

Fins a Santa Maria del Camí he anat per l’antiga nacional. Només per trànsit local, si volia, podia avançar pel mig de l’amplíssima calçada. A partir de santa Maria, i seguint per la NII, la carretera estava transformada en carrils més estrets per cotxes i un carril bici, separat d’ells i amb el quitrà pintat vermellós. En blanc, els típics logos de bicicleta indicadors de carril exclusiu. Sempre paral·lel a l’autovia, una mica més separat una mica més allunyat, l’he creuat diverses vegades per túnels o ponts. Fins Igualada, que l’he passejat i altre cop, per l’asfalt d’un polígon i passant pel costat de camions de gran tonatge aparcats, he recuperat altre cop, l’antiga NII fins arribar a Castellolí on en unes dependències municipals, un antic centre social, hi ha lliteres i cuina i és on passaré la nit.

La comarca de l’Anoia, boscosa, no em deixava tenir molta perspectiva per mirar l’horitzó. Fins a tres quarts de dotze, en un revolt, no s’ha obert el paisatge i allà, gairebé tot tapat pels núvols, el massís de Montserrat. Cinc mesos i mig després de sortir i amb l’objectiu d’arribar al seu monestir, demà hi arribaré. Amb ganes de passar-hi el dia, escoltar el Virolai, mirar els paisatges infinits, seure a l’església, mirar els estrangers i els locals i passar la nit a l’alberg. Però sobretot, tinc ganes d’estar davant de la Moreneta. Haig d’agraïr-li vàries coses que li vaig demanar i això s’ha de fer cara a cara i mirant-nos als ulls. Acostumada a que tothom li demani coses, no perdré l’oportunitat de demanar-ne’n més. Li demanaré que m’ajudi a seguir creient en el que de debó crec: en la bondat de les persones.