A Fañanás m’he aturat a menjar alguna cosa a mig matí. Dos nens, bessons, que rondaven el poble amb bici han vingut a xerrar amb mi. M’han explicat tot de coses del poble i també m’han preguntat diferents qüestions. Al final m’han preguntat que perquè no anava en cotxe enlloc de caminar i quan els he dit que si hagués passat en cotxe, no haguéssim parlat, ho han entès a la primera.
Osca l’he deixat enrere fins que he hagut de pujar un marge amb un canvi de cota de 60m. Era lloc de trinxeres. Un cop dalt, no era ni un turó ni un coll, era una altra plana. M’he girat i he pogut veure d’on venia els últims dos dies i les muntanyes que vaig travessar, en fa tres. Osca, quedava al mig del paisatge, ciutat rodona, voltada de paratge absolutament agrícola. En aquest pla, abans d’arribar al poble dels bessons, m’he perdut i m’he desviat un parell de quilòmetres. Era territori de cacera menor i els cotxes dels caçadors feien servir molts camins que es creuaven, giraven, que s’acabaven… al final he hagut de caminar uns tres quilòmetres per carretera local, amb trànsit escàs per sort meva.
La jornada l’he feta llarga de quilòmetres i han estat a ple sol sense gaires ombres. S’han creuat amb mi només un cotxe d’un pagès amb caixes buides al remolc i dos homes caminant. Un de Barcelona, que havia començat al cap de Creus i volia acabar a Fisterra. L’altre, un japonès que deia alguna paraula en espanyol. Anava tant tapat, que semblava Lawrence d’Aràbia. Dels camps de cereals he passat a finques d’ametllers fins a Antillon i després per carretera entre rebrolls d’alzines recargolades fins a Pertusa, on l’alberg de vuit places, és un pis. Pertany a la mateixa associació que l’alberg d’Osca on vaig estar ahir. L’encarregat d’Osca, unes hores després de saber la meva ruta, em va trucar per si volia concedir una entrevista al diari AltoAragón i vaig acceptar de bon grat. Aquí hi ha l’enllaç.
Camí de Montserrat 