De Montsó a Alfarràs, dia 163

Fa uns dies, sopant en una taula rectangular sis persones, dues dones franceses em van preguntar si parlava el català. Quan les vaig dir que sí, van voler saber si el parlava amb la família o amb tothom. Les vaig posar al cas de com utilitzo la meva llengua. Eren dues dones d’un poble vora Lourdes i em van dir que elles parlaven gascó. Jo vaig preguntar si era el mateix que l’occità. Em van dir que no, que són llengües diferents, que des de fa anys, a França s’ha implantat que Occitània, llocs on es parla o parlava occità va des de l’Atlàntic fins al nord d’Itàlia i comentaven que era una gran mentida. Respecte al gascó, em van dir que tenien la batalla perduda per diferenciar-la de l’occità. La conversa va ser en francès i quan parlaven entre elles, també ho feien en francès. Vaig preguntar si entre elles no parlaven el gascó i em van dir que sí, però només al local social del poble quan feien trobades de l’associació gascona. El que vaig pensar no és que tenien la batalla perduda sinó que el que havien perdut, era la seva llengua.

Ahir a Montsó només vaig sentir dues noies parlant català entre elles. Avui, a Tamarit de la Llitera, comprant pa, quatre persones que hi havia, quatre que parlaven català i quan he passat vora l’institut del poble, tres adolescents, reien, jugaven i parlaven en català. Tots dos pobles es troben a la Franja, província d’Osca. Ni a l’un ni a l’altre poble, hi havia rastre de bilingüísme ni en rètols oficials, ni particulars. Tampoc a les plaques dels carrers. Res de folclorismes bilingües com als pobles petits de la banda de Yesa i Jaca, al nord d’Osca, on les plaques dels carrers eren bilingües castellà-aragonès tot i que no vaig sentir ni una paraula en aragonès. No tinc ni idea de la realitat sociolingüística en aquestes zones. De fet, hi he passat molt poques hores en aquests pobles però quan he arribat a Alfarràs, dins del Segrià, on faré nit, nou de cada deu persones que he sentit, parlen català. I és que ja he arribat a Catalunya. A la televisió del bar de la pensió, hi tenien tv3. L’amo m’ha saludat amb un “bona tarda” i jo he parlat en la meva llengua. Entro a la recta final del meu viatge.

Fins a Tamarit, la barreja de secà i regadiu era en forma de camps de blat de moro, panís com diuen per aquí, userda i camps de cereals segats. Passat Tamarit, he entrat en zona de fruiters, pomeres, però sobretot presseguers. Hectàrees i hectàrees de presseguers preparats per perdre la fulla quan faci fred. Tot i que el fruit ja estava recollit, en un parell d’arbres he vist algun préssec descuidat i algun per terra, acabats de caure. Madurats a l’arbre, he menjat un parell de préssecs grocs, al punt, dolços i sucosos. He seguit caminant esperant trobar un altre arbre amb fruita oblidada i quedar-me’n un parell més. No he tingut la sort.

Al matí, vora els coberts d’una granja, hi havia desenes d’orenetes vulgars agrupades en els fils elèctrics, descansant o preparades per la migració. Un tractor, segant userda, era perseguit per les orenetes volant a ras i menjant els insectes que quedaven sense protecció vegetal. Semblaven gavines, perseguint els vaixells de pesca com he pogut veure tantes vegades, assegut mirant el mar. El mar Mediterrani, el meu, que sé que el tinc allà, a l’est, esperant-me, com m’esperen també l’escalfor familiar, les abraçades amicals i la intensitat de l’amor. Ara vinc.