De Zarikiegi a Tiebas, dia 153

Totes les poblacions per on transcorre el camino francés estan preparades. Preparades per atendre les desenes de peregrins que passen dia sí, dia també. Així, Zarikiegi, un poble ben petit té dos bar restaurant, que disposen també de lloc per dormir. En el que he fet nit, tenia setze places i hi havia setze persones. Ha estat estrany que en aquest local, oferissin sopar però no esmorzar, així que he anat a fer un cafè amb llet i una ració de truita de patates a l’altre bar. El pa, era del dia abans m’ha avisat la senyora.

Unes tres hores després de sortir, a Murazábal he deixat el transitat camí francès i direcció Eunate, he connectat amb el camí aragonès que faré servir uns dies fins agafar el català. M’he acomiadat primer del Joseph i després de la Josiane. Tots dos, francesos, he coincidit amb ells en alguns albergs de França i aquests últims tres dies. Alguns trams hem caminat junts. La Josiane la vaig conèixer a Perigueux i uns dies després, vam coincidir i vam caminar fins a l’alberg on vam dormir aquella nit. Caminadora experta, independent i detallista en la preparació de les seves caminades, ha fet travesses pels Alps, per l’Atlas i per l’Himàlaia entre d’altres coses. Es va prometre anar de casa seva fins a Fisterra quan es jubilés. Casada i amb néts, quan va tenir més confiança, em va ensenyar alguna foto. Una d’elles, era sortint de casa seva a Langres. Ja porta més de set setmanes caminant amb més de mil quilòmetres. Déu n’hi do. I amb en Joseph, vam coincidir a Hagetmau. Amb un coet al cul, un bastó d’avellaner, ulleres de pasta negra, barret blau cel de beisbol i ros com una mala cosa, caminava ràpid i feia aturades llargues, fent el mateix promig de quilòmetres que el meu, més o menys. També hem coincidit en diferents albergs. Simpàtic com ell sol, parlàvem en francès i això que dominava l’anglès i no s’esperava la “multitud” dels últims dies, després de marxar per camins solitaris de França.

Abans de deixar el camino francés,  he fet un segon esmorzar tranquil a Uterga on hi havia potser unes deu persones caminadores fent el mateix. Aquí m’ha passat una de les dues coses misterioses del dia, en les meves relacions humanes. L’entrepà de truita que he demanat, me l’ha portat la mestressa del local amb un somriure. M’ha preguntat d’on era i al saber-ho, m’ha agafat les dues mans i no les deixava anar i m’ha dit que al veure’m entrar ha vist que jo tenia “alguna cosa”. La meva resposta ha estat que algun euro tenia. I diu: alguna cosa màgica. I m’ha dit també, que ella coneixia tots els punts màgics del camino de Santiago. Com que era la mestressa, s’ha permès el luxe de xerrar amb mi de les coses que li han arribat a passar en aquests punts màgics mentre les dues filles, amunt i avall amb entrepans i cafès. Una xerraire absoluta. Quan he marxat, ens hem desitjat bona sort mútuament. Després d’haver deixat el camí francès he entrat altre cop a la solitud de camins pedregosos navarrencs, amb farigola seca i alguns oliverars. M’he creuat amb dues parelles amb motxilla, que anaven, clar, direcció el Puente la Reina, poble de confluència de camins. La tercera parella amb qui m’he creuat, joves, ja els havia vist de lluny i just al coincidir i dir-nos hola, la noieta m’ha mirat i ha dit: señor, ¿necesita ayuda?. M’he quedat de pedra. El xiquet diu a la noieta, no, seguro que no. I la meva resposta ha estat no, no necessito res, però veig que tens un gran cor. Espero que la xiqueta hagi quedat contenta. Aquesta ha estat la segona situació misteriosa del dia i espero que no me’n passin gaire més, sinó, pararé boig. I estic a punt d’arribar!

Quant a Aleix Monguillot

50 anys anant amunt i avall.
Aquesta entrada s'ha publicat en Les jornades i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a De Zarikiegi a Tiebas, dia 153

  1. joanperot ha dit:

    aquesta senyora ha sabut, d’alguna manera, que duies un munt de jornades al damunt. i la noieta, també.

    M'agrada

  2. Muntsa ha dit:

    Aleix , m ha encantat aquest relat tan màgic d avui. Terres de bruixes bones han sabut veure en tu alguna cosa especial. Creu te les. Petons!!!!

    M'agrada

  3. Lluís Salichs ha dit:

    Deu ser que quan més t’acostes a Montserrat, més se t’il•lumina una aurèola que només certes persones poden veure

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s