D’Artieda a Santa Cilia, dia 157

En dies nets de núvols, caminar cap a l’est, enlluerna. Mentre va sortint el sol i fins que no arriba a prop de migdia, el paisatge queda reduït a l’escletxa dels ulls mig tancats. Mirant a nord o girant-me, cap a oest, la potència lumínica disminuïa, fent que podés veure els propers Pirineus d’una manera més clara.

Fins a Puente la Reina de Jaca he anat per una vall ben oberta amb el riu Aragó com a eix central, enfonsat en un canyó. El paisatge àrid i pedregós permetia de tant en tant, algun camp de cereals. La resta, terreny improductiu, feia que la petja de pagesos fos molt puntual. Com els últims pobles que havia vist fins ahir, Martes, Berdún i Arrés estan enfilats en turons, on hi arriba l’aigua de les muntanyes boscoses del sud de la vall. La sequedat del terreny contrastava amb la quantitat de passos d’aigua que he hagut de creuar, provinents d’aquestes muntanyes, direcció al riu. Uns a peu, altres per passeres modernes. No hi corria gairebé aigua, però feia l’efecte que quan volen, aquestes rieres deuen baixar plenes i amb molta força. Aigua per l’Ebre.

A Puente la Reina hi he comprat alguna cosa i com que eren quarts de dues, he entrat a un mesón de carretera a menjar un menú. En cotxe, el poble és al costat de Jaca, i això es nota en serveis, infrastructures i  cases de segona residència. El cambrer que m’ha atès m’ha rebut amb un “buenos dias señor”. Despentinat, duia una samarreta negra on hi tenia marcades les ratlles blanques de la sal de la suor, quan se seca. Un parell de ronxes simètriques feien bastant mal afecte. La dialèctica de l’ofici la tenia ben apresa: “con permiso”, i afegia el policial “caballero”. A la vista, tenia la porta de la cuina i quan s’obria, les dues cuineres competien amb els cambrers a veure qui anava més brut i tacat. Guanyava una cuinera, que a la samarreta, fins i tot tenia forats fets de cremades. L’altre cambrer, amb samarreta negra amb publicitat al davant de no sé quin taller, anava amb pantalons curts texans, com un repartidor de furgoneta que enlloc de repartir paquets, repartia plats. Ignoro el perquè,  però el meu cambrer m’ha agafat confiança i m’ha ofert el seu repertori de noms per adreçar-se a mi: socio, amigo, compañero i quan ens hem acomiadat un pletòric “hasta luego, tio”. Les bledes amb patates que he demanat eren bledes amb patata. Només un troç de patata i el pit de pollastre, estava arrebossat com si fos lluç, aquell arrebossat cruixent i punxagut. Les postres, a la carta, tenien el títol de caseros entre cometes, com volent dir, semblen caseros, però de caseros no tenen res. Al restaurant m’hi he divertit sobretot per la música, ranxeres que sonaven dels discos que posava el mateix cambrer en un tocadiscs de maleta. L’altaveu era la tapa. Els discos, vells i desordenats sobre una taula, semblaven d’un aparador d’una botiga vintage. Només pel fet de sentir música en vinil (em sembla que feia anys que no en sentia) els hi he perdonat absolutament tot. 

Després, fins a Santa Cilia, he anat sis quilòmetres paral·lel  a una carretera nacional amb trànsit intermitent. El poble, amb un bar, un forn, tres cases de turisme rural i l’alberg on dormiré, està molt cuidat i bonic. La part vella, a tocar del riu és molt agradable de passejar. La part nova, cases i xalets de segona residència,  és morta i no hi ha ningú. Jaca és aquí al costat.​