De Sant Andreu de la Barca a Barcelona, dia 170

Els tres últims dies a França vaig tenir la sort de coincidir amb un matrimoni francès. Ben plantats, simpàtics i caminadors experts de setanta cinc anys cadascú. Ell, alt, prim i amb un inevitable somriure seductor, ella nascuda a l’illa de Reunion, negra, cabells grisosos recollits en un monyo i ulls blaus que transparentaven sinceritat. Entre ells es duien quatre dies de diferència i ho deurien haver explicat centenars de vegades. El tercer dia que vam coincidir, vam sopar a la mateixa taula i la senyora em va explicar perquè li agradava caminar i em va semblar un raonament ben senzill. De petita, havia d’anar a buscar aigua a un quilòmetre de casa seva i per anar a escola n’havia de caminar cinc. Cinc per anar, cinc per tornar. Em va dir que li encantaven les dues coses, anar a buscar aigua i anar a l’escola i això portava implícit el fet de caminar. Per tant, també li agradava caminar.

Força gent m’ha preguntat el motiu d’aquest viatge que avui remato i realment n’he tingut diversos. Motius més motivacions. Però el motiu principal, és que m’agrada caminar. Perquè, com pots afrontar un projecte i portar-lo a terme si el que fas no t’agrada? Per explicar el perquè, no ho tinc tan fàcil com la fantàstica senyora francesa que vaig conèixer. La qüestió és que avui, he acabat de fer la travessa programada, havent realitzat 4735 quilòmetres, caminant per últim dia pel riu Llobregat direcció al mar, entrant a sant Feliu de Llobregat i travessant sant Just Desvern, Esplugues, l’Hospitalet i Barcelona.

Final de trajecte.