La previsió del temps era sol durant els propers dies i així ha sigut, excepte dues hores que ha plogut en diferents intensitats. El terra per on caminava era argilós i en poca estona, el fang, barrejat amb tiges d’herba seca ha creat una amalgama a les meves soles, que em feia avançar d’una manera lenta i relliscosa.
Tiebas té un balcó paisatgístic on es distingien clarament la zona urbana de Pamplona, l’autopista d’est a oest i el canal de Navarra. Caminant per corriols planers a mitja alçada, per mig de bosc amb alzines escarransides i sotabosc de boix, grans extensions de camps preparats per sembrar cereals quedaven a la meva vista i el brunzit de l’autopista a la meva oïda. He passat per petits pobles, tots a la mateixa alçada. Per sota, camps, per sobre, bosc. Un d’ells, anomenat Monreal, m’ha recordat una torre de defensa medieval, al poble de Sauvaterra de Bearn, a França, que també es deia així. També és el cognom d’una cosina meva. Potser hi ha alguna relació històrica entre tot plegat. A Monreal, hi he menjat un entrepà de xistorra.
A partir d’aquí, pistes amples on tot i ser dissabte o potser per això, només he trobat un 4×4, que quan m’ha vist ha afluixat la marxa, per no omplir-me de pols. El sol ha apretat fort quan ha decidit escampar tots els núvols i quan he arribat a Izco, he decidit quedar-m’hi. Un alberg situat al costat del frontó del poble i on al mateix edifici, hi té la seu una societat gastronòmica que avui, menjaven carn a la brasa. Uns txuletons gegants, xistorra, torrades i amanides. Famílies del poble, animades, amb els nanos cridaners i contents. Les dones, assegudes xerrant i els homes feinejant el caliu i la paramenta, mentre jo en el meu racó, i amb una cuina moderna a la meva disposició m’he preparat una sopa i un arròs blanc. Durant una estona he fet uns cops de pilota a la paret del frontó que m’han rejovenit més de vint anys. Tants, com els que no estava entre les dues parets verdes d’un camp de pilota.
Camí de Montserrat 