França

A França hi vaig entrar plovent i amb jaqueta i la vaig deixar amb boira tancada. 47 dies del meu viatge els he utilitzat per creuar tot el país des del nord, fins al sudoest. Bèlgica em va permetre començar a practicar la llengua francesa, i que he hagut d’utilitzar tots els dies. Algú, amb bona voluntat, es passava a l’anglès quan s’adonava que era estranger i em creava un embolic considerable. Quan em passava això, havia de demanar que no deixessin el francès. Els dos dies que porto a Espanya, he coincidit amb gent que parla solament anglès i amb gent que només parla francès. El cacau mental que se’m feia al cervell feia que ni uns ni altres m’entenguessin barrejant paraules, frases, etc, i els meus interlocutors feien aquells somriures de compromís de quan algú no entén res, absolutament, del que dius.

Principalment he passat per zones agrícoles amb molta activitat humana com són les vinyes. Però també he creuat hectàrees i hectàrees de secà. Els boscos de producció de fustes i llenyes han guanyat als espais naturals forestals. També per ciutats de totes mides menys grans ciutats. Bàsicament, he fet França en tres trams: de Rocroi a Reims, de Reims a Vézelay i de Vézelay a Saint Jean Pied de Port, als Pirineus. He pogut gaudir d’infrastuctures dels temps dels romans com camins que encara són d’ús normal, he dormit a cases en entorns medievals, en castells i molins d’aigua reformats, en hotels, albergs, càmpings, convents, cases particulars amb habitacions, cases per sense sostre i també, sota les estrelles amb el meu sac.

No he tingut cap problema amb els francesos, molts s’han interessat per mi, d’altres menys, com a tot arreu. Tothom ha entès, i coneixien, la situació catalana excepte en un parell de casos. Primer un home en un alberg, es va enfadar amb mi quan ell insistia que jo era espanyol i jo insistia que no. I en una casa particular, la mestressa, també es va indignar. El motiu de la indignació era que si Catalunya s’independitzava d’Espanya després, els bretons i els corsos es motivarien per marxar de França. Quan vaig intentar saber què opinava del Quebec, la seva indignació i xerrera, no li permetia escoltar-me. En els dos casos, tant amb l’home com amb la dona, vam acabar tenint relacions cordials i amables. Per tant, cap problema amb els francesos. Genial.

Venia acostumat d’esmorzars potents a Europa. A França, a tota ella, es basen en el mateix. Pa amb mantega i melmelada. Cafè o te i suc. En algun cas fruita o iogurt. Això sí, els altres àpats són complerts i fan allò que m’encanta: la taula de formatges a voluntat. Un bon costum. Sopant amb uns francesos, vaig comentar que això a Catalunya no es feia i es van quedar de pedra, com si es fes a tot el món. De fet, també pensaven que “a tot el món” es prenia la beguda anomenada pastís de les marques Pastís i Ricard i més quan sabien, que molts compatriotes seus, travessaven la frontera per comprar-ne caixes.

De França he marxat content. Per entendre més la seva llengua, pels seus paisatges i per la seva gent. Clar que m’he perdut moltes coses però com que n’he guanyat tantes no puc estar d’una altra forma que satisfet. Merci la France, en català, merci França.

Quant a Aleix Monguillot

50 anys anant amunt i avall.
Aquesta entrada s'ha publicat en Les jornades i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s