De Undués de Lerda a Artieda, dia 156

Artieda està situat, com Undués, dalt d’un turó on per arribar-hi s’ha de fer un últim esforç. Pobles clarament defensius en les èpoques de batalles però a la vegada, acollidors. En tots dos, pobles molt petits, tenen constància d’albergs per pelegrins des del segle XII i això demostra la terra de pas on em trobo. Els pelegrins anaven per les mateixes rutes que el comerç, però bé, tothom anava per les mateixes rutes, no com ara que hi ha multitud de possibilitats per moure mercaderies o persones.

Dividida en dues parts, la caminada del primer tram, m’ha portat fins el poble de Ruesta, gairebé abandonat. Resisteixen tres o quatre edificis que són, diria jo, públics. Un, un bar que regenta l’alberg que es troba al costat, l’altre, un edifici que m’ha semblat una sala polivalent. A part, un parell de cases restaurades i la resta del poble més que abandonat, derruït, amb teulats esfondrats i heures cobrint les parets. La natura menjant-se l’obra de l’home. Aquesta primera part ha estat per pistes que m’han pujat fins a un coll a 850m. d’alçada. El paisatge era improductiu pel profit humà. Terra pedregosa on només servia per pastorejar alguna cabra. Tot i així, l’aigua corria per recs herbosos fets per l’home. L’aigua, naixia de sota les pedres. Passat el coll, he entrat a zona de boscos de pi negre que ja no he deixat fins a Ruesta.

A partir d’aquí, tot era influència de l’embassament de Yesa. El camí per on he anat baixant era una carretera asfaltada feta pols per on no ha passat ni un cotxe. La ruta que seguia, combinava camins de terra amb aquesta carretera abandonada, que segurament, va servir per la construcció del pantà. Com que caminava a mitja alçada, al fons de la vall podia veure l’embassament amb poca aigua. També, una carretera que quan m’hi he fixat, només hi passaven camions de transport de terres. Cada 500m un camió. Baixaven buits, pujaven plens. Moltíssims camions que m’han recordat les fileres que fan les formigues atrafegades portant menjar al cau. No tinc ni idea quines obres fan, però al poble on dormiré, pancartes penjades als balcons, reclamaven que aquí s’hi viu i en contra d’ampliacions de zones inundables. Aquest embassament, forma part de la conca de l’Ebre i em fa adonar, com vaig perdut de geografia no ja europea, sinó també, de la propera a casa meva.