A Tàrrega dormiré a la residència can Aleix. És una residència per a gent especial i hi tenen una habitació amb cinc llits, reservada per la gent que fa el camí de sant Jaume. Condició indispensable, és tenir la credencial oficial d’alguna associació d’amics del camí. La meva credencial no és oficial, però constata tots els llocs i dates on he dormit i m’hi han acceptat. He trucat per avisar que hi passaria la nit, a nom de qui?, m’han demanat, Aleix, he contestat, Aleix? m’han preguntat, Aleix, he confirmat. L’Aleix a ca l’Aleix. Dormiré com si fos casa meva.
De Balaguer he sortit en dia gris i una mica ventós, sense gaire fred. La temperatura no ha pujat gaire i quan ha començat a ploure, ha baixat bastant. La tardor ha entrat en un parell de dies després de la llarga torna que l’estiu ha regalat. Als afores de Balaguer, en un gran i alt edifici de sitges de gra, hi havia dotze cigonyes i uns vuit o nou nius. Sense volar, totes s’arreglaven les plomes amb el bec llarg. Alguna el feia claquejar i jo me les mirava. Segures de si mateixes, no s’espanten així com així i menys pel moviment urbà que tenen a sota seu, tot i que avui, festiu, era un moviment mínim, com de diumenge o potser menys i tot. Quan he sortit de Balaguer, direcció Linyola, tot han estat camps de cereals i terreny planer i passat Linyola, he entrat a finques de vinyes pertanyents al castell del Remei. Arribat al celler, hi havia molta activitat, de feina i de gent. Grans instal·lacions pertanyents a vins dels Costers del Segre. El camí, a partir de llavors unia diferents pobles petits, separats principalment per finques de pomeres, perers, camps de blat de moro, nogueres i ametllers. En un dels pobles, la Fuliola, al local social hi he dinat inesperadament bé. Quan he vist el que menjava el matrimoni que portava el local, els he demanat si podia menjar. La dona era una gran cuinera. He menjat sa i bo. Caminant sota la pluja he enfilat cap a Tàrrega per acabar una etapa llarga de quilòmetres i solitària. Davant meu he trobat una parella amb un gos que quan ens acostàvem, he vist que el senyor treia el mòbil i feia una foto cap a mi, pensant que era un excèntric que ho fotografia tot i llavors he reconegut la meva cunyada, el meu germà i el seu gos. El bastó m’ha caigut a terra de la sorpresa. Quina gran sorpresa! Havien vingut a trobar-me i ho han fet!.Després de les abraçades i del xoc emocional, hem enfilat tots tres cap a Tàrrega. Quedaven onze quilòmetres que hem fet plegats a un bon ritme i alegre xerrera que ens ha fet despistar del camí bo, havent de caminar una mica més. El cansament, la gana i la set, sense ells saber-ho, els hi he passat a ells, i aquesta nit (segur que jo també) dormiran ben plans.
Camí de Montserrat 