Sortint de Bolea, he deixat definitivament el pre Pirineu. Situat com tots els pobles de la zona en un turó, al lloc més elevat s’hi aixecava una Colegiata. L’església, quedava dissimulada dins del poble de carrers costeruts, tots ells.
El dia ha estat preciós. Assolellat, net, fresc, amb aire que venia de l’est i em permetia inhalar-lo profundament, omplint els narius dels aromes de terres de secà. Vent que arribava del Mediterrani i que clar, havia perdut tota la salabror. La plana agrícola direcció a Osca no donava opció a res més, que camps de cereals. Només he creuat un poble, Chimillas, a tocar d’Osca i clarament residencial amb cases unifamiliars en un entorn tranquil. He travessat una autovia per sota i a tocar de la ciutat, encara he vist tractors amunt i avall fins entrar-hi. Tenia l’opció d’anar per la vora d’un riu, per camí de passeig o entrar per una avinguda amb edificis de quatre plantes. He escollit la segona, per veure com es movien els afores d’una ciutat d’uns 50000 habitants. Arribat al centre, he anat a dinar, assegut a taula, un menú. Feia dies que no ho feia i m’ha sentat molt bé. Després, a l’altra banda de la ciutat hi havia l’alberg de l’associació d’amics dels camins de sant Jaume i un cop fetes les meves coses rutinàries, rentar roba, higiene personal, etc, he tornat al centre a passejar per una ciutat amb força zones peatonals on la gent els aprofita. Osca és una ciutat viva que m’ho ha demostrat amb els pocs locals que hi havia en venda o lloguer. Ara ja fa quatre dies que camino per la província i me’n queden uns tres més. Fins ara, m’ha resultat solitàriament espectacular, tant els pobles com els paisatges i espero que així segueixi.
Camí de Montserrat 