A Bolea he demanat un entrepà de llom amb formatge i el cambrer, m’ha preguntat si volia el pa amb tomàquet. I sí, el tomàquet era ben fregat a la mitja barra de mig que m’he cruspit. A l’alberg on dormiré, coincideixo amb un francès i un italià, que viuen un a Vic i l’altre a Barcelona. Al forn que he comprat pa, el forner, al saber que anava direcció Osca, m’ha preguntat si anava a Montserrat. Tot i trobar-me a dies de Catalunya, avui he notat que cada cop em trobo més a la vora de l’objectiu final. Entrar a Catalunya, arribar a Montserrat i amb una última tirada, finalitzar a Barcelona.
Desde primera hora, quan surt el sol, m’han acompanyat ocells. Primer, els últims crits d’un gamarús que he sentit tota la nit, després, una desena de milans negres, que començaven la jornada i a mig matí, voltors planant. He vist orenetes vulgars i primer he pensat que anaven una mica tard. Això m’ha fet recordar la llunyana Estònia. Quan vaig marxar de Catalunya al maig, l’activitat de falciots i orenetes era plena. Ni a Finlàndia ni a Estònia, havien arribat. A Letònia, en vaig veure alguna i a Lituània ja estaven fent niu. Les que he vist avui, m’ha agradat pensar que venien d’allà dalt després d’haver-hi passat tot l’estiu, mentre jo, a velocitat de persona, feia el seu mateix recorregut.
Les primeres hores han estat de pujada per pista, en trams més bons i d’altres més torrenters. El dia amenaçador de pluja només m’ha llençat quatre gotes al meu cap. El vent, quan arribava a les cotes més altes, venia de sud, fred fins que he passat el mirador de los buitres i he començat a baixar de cota. El paisatge abans d’arribar al mirador, ha estat espectacular amb penyes emergint dels boscos de pi roig i quan he tingut vista, se m’ha obert la plana aragonesa al sud. El mosaic agrícola era de quadre. De baixada he anat trobant pobles petits, de pagès, més ramaders que agrícoles, sobretot d’ovins. El paisatge, de secà, hi dominaven els ametllers i algun oliverar, entre camps de cereals i camps en guaret. He pogut gaudir també de la vista de dos castells. Un, el de Loarre, l’he vist de lluny i era espectacular tant la seva restauració com el seu entorn i mostrava com n’eren de dominadors la gent d’aquelles èpoques. Per sort meva, per passar per aquestes terres, ningú m’ha demanat l’impost de pas.
Camí de Montserrat 