El sol, en aquests dies surt cap a les vuit del matí. A tres quarts, he començat a caminar baixant per la vora del riu Arga, per un camí ben fressat, de bon caminar. L’aigua baixava sense força però el seu so era el que regnava. Per sobre del seu soroll, pinsans i pit-roigs feien els seus reclams i xiulets, volant de branca en branca i si coincidies amb algú caminant, senties les seves passes just el moment d’estar junts. La claror anava en augment en un dia sense núvols, i el blau del cel a primera hora, era ben net, sense humitat.
Quan la vall s’ha eixamplat, el camí corria vora una autopista i poc després, tot en una girada, ha començat la trama urbana de Pamplona. Per entrar al casc antic de Pamplona, he passat per fossars altíssims de la muralla, he creuat un pont medieval i un portal de pedra, de la mateixa època. El centre de Pamplona, a les dotze, estava preparat per l’hora de dinar. A un bar hi he menjat un pintxo de truita tot seguit, he acabat de travessar la ciutat per zona de vivendes i un gran parc, on he descansat una estona.
Primer vora un riu, després ciutat i finalment, de Pamplona fins on dormiré, eren camps de cereals en diverses fases de cultiu. Gairebé tots, per això, encara per estripar, amb les tiges seques del blat segat un pam per sobre terra. Com que Pamplona es troba dins una olla, he anat fent pujada amb el potent sol de primera hora de la tarda, que m’ha fet suar sense exagerar. Les vistes davant meu tenien tot de molins de vent a les carenes i si em girava, Pamplona i tot el seu entorn quedaven allà baix, lluny, per sota. Al fons, els Pirineus i pre-Pirineus que deixats enrere, a partir de demà els tindré a l’esquerra, al nord. Caminant cap a l’est. Per primer cop en aquests mesos la tendència caminant, serà cap a l’est i serà l’última. L’última tendència.
Camí de Montserrat 