D’Osca a Pertusa, dia 161

A Fañanás m’he aturat a menjar alguna cosa a mig matí. Dos nens, bessons, que rondaven el poble amb bici han vingut a xerrar amb mi. M’han explicat tot de coses del poble i també m’han preguntat diferents qüestions. Al final m’han preguntat que perquè no anava en cotxe enlloc de caminar i quan els he dit que si hagués passat en cotxe, no haguéssim parlat, ho han entès a la primera.

Osca l’he deixat enrere fins que he hagut de pujar un marge amb un canvi de cota de 60m. Era lloc de trinxeres. Un cop dalt, no era ni un turó ni un coll, era una altra plana. M’he girat i he pogut veure d’on venia els últims dos dies i les muntanyes que vaig travessar, en fa tres. Osca, quedava al mig del paisatge, ciutat rodona, voltada de paratge absolutament agrícola. En aquest pla, abans d’arribar al poble dels bessons, m’he perdut i m’he desviat un parell de quilòmetres. Era territori de cacera menor i els cotxes dels caçadors feien servir molts camins que es creuaven, giraven, que s’acabaven… al final he hagut de caminar uns tres quilòmetres per carretera local, amb trànsit escàs per sort meva. 

La jornada l’he feta llarga de quilòmetres i han estat a ple sol sense gaires ombres. S’han creuat amb mi només un cotxe d’un pagès amb caixes buides al remolc i dos homes caminant. Un de Barcelona, que havia començat al cap de Creus i volia acabar a Fisterra. L’altre, un japonès que deia alguna paraula en espanyol. Anava tant tapat, que semblava Lawrence d’Aràbia. Dels camps de cereals he passat a finques d’ametllers fins a Antillon i després per carretera entre rebrolls d’alzines recargolades fins a Pertusa, on l’alberg de vuit places, és un pis. Pertany a la mateixa associació que l’alberg d’Osca on vaig estar ahir. L’encarregat d’Osca, unes hores després de saber la meva ruta, em va trucar per si volia concedir una entrevista al diari AltoAragón i vaig acceptar de bon grat. Aquí hi ha l’enllaç.​

De Bolea a Osca, dia 160

Sortint de Bolea, he deixat definitivament el pre Pirineu. Situat com tots els pobles de la zona en un turó, al lloc més elevat s’hi aixecava una Colegiata. L’església,  quedava dissimulada dins del poble de carrers costeruts, tots ells.

El dia ha estat preciós. Assolellat, net, fresc, amb aire que venia de l’est i em permetia inhalar-lo profundament, omplint els narius dels aromes de terres de secà. Vent que arribava del Mediterrani i que clar, havia perdut tota la salabror. La plana agrícola direcció a Osca no donava opció a res més, que camps de cereals. Només he creuat un poble, Chimillas, a tocar d’Osca i clarament residencial amb cases unifamiliars en un entorn tranquil. He travessat una autovia per sota i a tocar de la ciutat, encara he vist tractors amunt i avall fins entrar-hi. Tenia l’opció d’anar per la vora d’un riu, per camí de passeig o entrar per una avinguda amb edificis de quatre plantes. He escollit la segona, per veure com es movien els afores d’una ciutat d’uns 50000 habitants. Arribat al centre, he anat a dinar, assegut a taula, un menú. Feia dies que no ho feia i m’ha sentat molt bé. Després,  a l’altra banda de la ciutat hi havia l’alberg de l’associació d’amics dels camins de sant Jaume i un cop fetes les meves coses rutinàries, rentar roba, higiene personal, etc, he tornat al centre a passejar per una ciutat amb força zones peatonals on la gent els aprofita. Osca és una ciutat viva que m’ho ha demostrat amb els pocs locals que hi havia en venda o lloguer. Ara ja fa quatre dies que camino per la província i me’n queden uns tres més. Fins ara, m’ha resultat solitàriament espectacular, tant els pobles com els paisatges i espero que així segueixi.

De Santa María y la Peña a Bolea, dia 159

A Bolea he demanat un entrepà de llom amb formatge i el cambrer, m’ha preguntat si volia el pa amb tomàquet. I sí, el tomàquet era ben fregat a la mitja barra de mig que m’he cruspit. A l’alberg on dormiré, coincideixo amb un francès i un italià, que viuen un a Vic i l’altre a Barcelona. Al forn que he comprat pa, el forner, al saber que anava direcció Osca, m’ha preguntat si anava a Montserrat. Tot i trobar-me a dies de Catalunya, avui he notat que cada cop em trobo més a la vora de l’objectiu final. Entrar a Catalunya, arribar a Montserrat i amb una última tirada, finalitzar a Barcelona.

Desde primera hora, quan surt el sol, m’han acompanyat ocells. Primer, els últims crits d’un gamarús que he sentit tota la nit, després, una desena de milans negres, que començaven la jornada i a mig matí, voltors planant. He vist orenetes vulgars i primer he pensat que anaven una mica tard. Això m’ha fet recordar la llunyana Estònia. Quan vaig marxar de Catalunya al maig, l’activitat de falciots i orenetes era plena. Ni a Finlàndia ni a Estònia, havien arribat. A Letònia, en vaig veure alguna i a Lituània ja estaven fent niu. Les que he vist avui, m’ha agradat pensar que venien d’allà dalt després d’haver-hi passat tot l’estiu, mentre jo, a velocitat de persona, feia el seu mateix recorregut.

Les primeres hores han estat de pujada per pista, en trams més bons i d’altres més torrenters. El dia amenaçador de pluja només m’ha llençat quatre gotes al meu cap. El vent, quan arribava a les cotes més altes, venia de sud, fred fins que he passat el mirador de los buitres i he començat a baixar de cota. El paisatge abans d’arribar al mirador, ha estat espectacular amb penyes emergint dels boscos de pi roig i quan he tingut vista, se m’ha obert la plana aragonesa al sud. El mosaic agrícola era de quadre. De baixada he anat trobant pobles petits, de pagès, més ramaders que agrícoles, sobretot d’ovins. El paisatge, de secà, hi dominaven els ametllers i algun oliverar, entre camps de cereals i camps en guaret. He pogut gaudir també de la vista de dos castells. Un, el de Loarre, l’he vist de lluny i era espectacular tant la seva restauració com el seu entorn i mostrava com n’eren de dominadors la gent d’aquelles èpoques. Per sort meva, per passar per aquestes terres, ningú m’ha demanat l’impost de pas.

De Santa Cilia a Santa María y la Peña, dia 158

Jornada espectacular de muntanya. Enrere he deixat el camino aragonés per començar a circular pel camino catalán que em durà, ara sí, a Montserrat. En plena província d’Osca, al sud de Jaca, he travessat muntanyes del pre Pirineu per camins pedregosos, torrenteres, corriols boscosos, corriols entre penyes, altiplans a 1200m, pistes, barrancs, canyons. Zones boscoses sense explotar per la dificultat d’accés, on he pogut comptar les persones que he trobat.

Pujant cap al monestir de san Juan de la Peña, a Santa Cruz de la Serós, vila turística, he entrat en un hostal obert, l’únic de quatre per prendre cafè. Hi havia tres avis esmorzant, una parella del poble i la mestressa. Al monestir de San Juan de la Peña, al qual hi he estat només un moment, la dona de la recepció, que m’ha avisat que la cafeteria era tancada i que es cobrava entrada per entrar al monestir. En baixada, a Botaya, m’he aturat al manantial del poble a beure aigua fresca. Ha arribat un avi que venia de l’hort, hem xerrat i m’ha regalat un parell de tomàquets i un pebrot. El poble era a 1000m d’alçada i era com Ena, el següent poble que he passat. De pedra totes les cases, amb teulats de lloses de pedra i amb xemeneies tronccòniques amb detalls com creus o circumferències. Dos pobles, vius i sense contaminació arquitectònica. A Ena, no he vist ningú tot i sentir fressa de plats quan es dina. Fins a santa Maria, el trajecte ha estat preciós i solitari per pistes i corriols resseguint el barranc Triste. Aquí, per darrera han arribat quatre bojos amb btt. Bojos experts de la bicicleta que ha resultat que eren catalans recorrent aquestes muntanyes, creant trajectes extrems per bici. Algun tipus de recolzament motoritzat deurien tenir, perquè anaven amb motxilles ben petites.

Fins que he arribat a Santa Maria y la Peña, on he pogut establir contacte amb tres persones. La senyora del bar, que parlava amb monosíl•labs, un avi assegut que m’ha informat del que trobaria al poble i el forner, que m’ha venut un pa de motllo integral, l’únic que li quedava, obrint-me la porta expressament. El poble, es va crear per la construcció del pantà de la Peña, alimentat pel riu Gàllego i té un baixador de tren que és on passaré la nit. Demà, més muntanyes d’Osca.​​​
​

D’Artieda a Santa Cilia, dia 157

En dies nets de núvols, caminar cap a l’est, enlluerna. Mentre va sortint el sol i fins que no arriba a prop de migdia, el paisatge queda reduït a l’escletxa dels ulls mig tancats. Mirant a nord o girant-me, cap a oest, la potència lumínica disminuïa, fent que podés veure els propers Pirineus d’una manera més clara.

Fins a Puente la Reina de Jaca he anat per una vall ben oberta amb el riu Aragó com a eix central, enfonsat en un canyó. El paisatge àrid i pedregós permetia de tant en tant, algun camp de cereals. La resta, terreny improductiu, feia que la petja de pagesos fos molt puntual. Com els últims pobles que havia vist fins ahir, Martes, Berdún i Arrés estan enfilats en turons, on hi arriba l’aigua de les muntanyes boscoses del sud de la vall. La sequedat del terreny contrastava amb la quantitat de passos d’aigua que he hagut de creuar, provinents d’aquestes muntanyes, direcció al riu. Uns a peu, altres per passeres modernes. No hi corria gairebé aigua, però feia l’efecte que quan volen, aquestes rieres deuen baixar plenes i amb molta força. Aigua per l’Ebre.

A Puente la Reina hi he comprat alguna cosa i com que eren quarts de dues, he entrat a un mesón de carretera a menjar un menú. En cotxe, el poble és al costat de Jaca, i això es nota en serveis, infrastructures i  cases de segona residència. El cambrer que m’ha atès m’ha rebut amb un “buenos dias señor”. Despentinat, duia una samarreta negra on hi tenia marcades les ratlles blanques de la sal de la suor, quan se seca. Un parell de ronxes simètriques feien bastant mal afecte. La dialèctica de l’ofici la tenia ben apresa: “con permiso”, i afegia el policial “caballero”. A la vista, tenia la porta de la cuina i quan s’obria, les dues cuineres competien amb els cambrers a veure qui anava més brut i tacat. Guanyava una cuinera, que a la samarreta, fins i tot tenia forats fets de cremades. L’altre cambrer, amb samarreta negra amb publicitat al davant de no sé quin taller, anava amb pantalons curts texans, com un repartidor de furgoneta que enlloc de repartir paquets, repartia plats. Ignoro el perquè,  però el meu cambrer m’ha agafat confiança i m’ha ofert el seu repertori de noms per adreçar-se a mi: socio, amigo, compañero i quan ens hem acomiadat un pletòric “hasta luego, tio”. Les bledes amb patates que he demanat eren bledes amb patata. Només un troç de patata i el pit de pollastre, estava arrebossat com si fos lluç, aquell arrebossat cruixent i punxagut. Les postres, a la carta, tenien el títol de caseros entre cometes, com volent dir, semblen caseros, però de caseros no tenen res. Al restaurant m’hi he divertit sobretot per la música, ranxeres que sonaven dels discos que posava el mateix cambrer en un tocadiscs de maleta. L’altaveu era la tapa. Els discos, vells i desordenats sobre una taula, semblaven d’un aparador d’una botiga vintage. Només pel fet de sentir música en vinil (em sembla que feia anys que no en sentia) els hi he perdonat absolutament tot. 

Després, fins a Santa Cilia, he anat sis quilòmetres paral·lel  a una carretera nacional amb trànsit intermitent. El poble, amb un bar, un forn, tres cases de turisme rural i l’alberg on dormiré, està molt cuidat i bonic. La part vella, a tocar del riu és molt agradable de passejar. La part nova, cases i xalets de segona residència,  és morta i no hi ha ningú. Jaca és aquí al costat.​

De Undués de Lerda a Artieda, dia 156

Artieda està situat, com Undués, dalt d’un turó on per arribar-hi s’ha de fer un últim esforç. Pobles clarament defensius en les èpoques de batalles però a la vegada, acollidors. En tots dos, pobles molt petits, tenen constància d’albergs per pelegrins des del segle XII i això demostra la terra de pas on em trobo. Els pelegrins anaven per les mateixes rutes que el comerç, però bé, tothom anava per les mateixes rutes, no com ara que hi ha multitud de possibilitats per moure mercaderies o persones.

Dividida en dues parts, la caminada del primer tram, m’ha portat fins el poble de Ruesta, gairebé abandonat. Resisteixen tres o quatre edificis que són, diria jo, públics. Un, un bar que regenta l’alberg que es troba al costat, l’altre, un edifici que m’ha semblat una sala polivalent. A part, un parell de cases restaurades i la resta del poble més que abandonat, derruït, amb teulats esfondrats i heures cobrint les parets. La natura menjant-se l’obra de l’home. Aquesta primera part ha estat per pistes que m’han pujat fins a un coll a 850m. d’alçada. El paisatge era improductiu pel profit humà. Terra pedregosa on només servia per pastorejar alguna cabra. Tot i així, l’aigua corria per recs herbosos fets per l’home. L’aigua, naixia de sota les pedres. Passat el coll, he entrat a zona de boscos de pi negre que ja no he deixat fins a Ruesta.

A partir d’aquí, tot era influència de l’embassament de Yesa. El camí per on he anat baixant era una carretera asfaltada feta pols per on no ha passat ni un cotxe. La ruta que seguia, combinava camins de terra amb aquesta carretera abandonada, que segurament, va servir per la construcció del pantà. Com que caminava a mitja alçada, al fons de la vall podia veure l’embassament amb poca aigua. També, una carretera que quan m’hi he fixat, només hi passaven camions de transport de terres. Cada 500m un camió. Baixaven buits, pujaven plens. Moltíssims camions que m’han recordat les fileres que fan les formigues atrafegades portant menjar al cau. No tinc ni idea quines obres fan, però al poble on dormiré, pancartes penjades als balcons, reclamaven que aquí s’hi viu i en contra d’ampliacions de zones inundables. Aquest embassament, forma part de la conca de l’Ebre i em fa adonar, com vaig perdut de geografia no ja europea, sinó també, de la propera a casa meva. 

D’Izco a Undués de Lerda, dia 155

Els dies van passant i ja he deixat Navarra per entrar a Aragó. Convençut que entrava per Osca, he comprovat com Saragossa té un queixal al nord-oest, per on he entrat. Undués de Lerda, és el primer poble aragonès que he trobat i m’he quedat a l’infrautilitzat alberg municipal de 56 places. Hi passarem la nit una parella de francesos i jo.

La transició navarro-aragonesa la determina ben clara el poble de Sangüesa. Per arribar-hi des d’Izco he travessat dues valls, a mitja alçada, per corriol planer i pedregós. Divertidíssim, pujava, baixava poc i passava contínuament ara per terreny sec i ara per terreny humit, segons entrava dins de bosc o en sortia. Han estat molts quilòmetres fins Sangüesa, on he creuat el riu Aragón i automàticament, el paisatge s’ha calmat. Terreny sec, ondulat, on el terreny cultivable s’aprofita fins el màxim, deixant illes als camps i petits turons de terreny impracticable on creixien gatoses, argelagues, farigola i alguna alzina amb poc futur. Al nord, veia les parets dels penya-segats on als seus peus hi ha l’embassament de Yesa, que no veia. L’entorn visual era desèrtic i àrid i és que en molts camps, erms, hi havia una vegetació seca i puntual. En algun moment, he pensat que era un bon lloc per filmar-hi alguna escena d’un western, perquè hi he caminat passat migdia i el sol, era el rei del cel. Em feia aclucar els ulls i la suor em regalimava pel front. Per arribar al poble, he hagut de fer una bona pujada, perquè quedava a un turó. Les claus de l’alberg les tenien a l’únic bar del poble, on hi soparé també. És increïble el canvi d’accent de la gent parlant l’espanyol entre Izco i Undués. D’accent basc, a l’accent manyu. 

A Navarra, hi he passat 6 dies dels 155 que porto del viatge. Ahir, 1 d’octubre, va fer cinc mesos que vaig arribar a Hèlsinki i avui, fa 22 diumenges que vaig sortir. Números que me’ls sé perquè ho vaig apuntant, mentre vaig vivint. Vivint la vida, on el temps, passa igual per a tothom. Sense compassió. 

De Tiebas a Izco, dia 154

La previsió del temps era sol durant els propers dies i així ha sigut, excepte dues hores que ha plogut en diferents intensitats. El terra per on caminava era argilós i en poca estona, el fang, barrejat amb tiges d’herba seca ha creat una amalgama a les meves soles, que em feia avançar d’una manera lenta i relliscosa. 

Tiebas té un balcó paisatgístic on es distingien clarament la zona urbana de Pamplona, l’autopista d’est a oest i el canal de Navarra. Caminant per corriols planers a mitja alçada, per mig de bosc amb alzines escarransides i sotabosc de boix, grans extensions de camps preparats per sembrar cereals quedaven a la meva vista i el brunzit de l’autopista a la meva oïda. He passat per petits pobles, tots a la mateixa alçada. Per sota, camps, per sobre, bosc. Un d’ells, anomenat Monreal, m’ha recordat una torre de defensa medieval, al poble de Sauvaterra de Bearn, a França, que també es deia així. També és el cognom d’una cosina meva. Potser hi ha alguna relació històrica entre tot plegat. A Monreal, hi he menjat un entrepà de xistorra.

A partir d’aquí, pistes amples on tot i ser dissabte o potser per això, només he trobat un 4×4, que quan m’ha vist ha afluixat la marxa, per no omplir-me de pols. El sol ha apretat fort quan ha decidit escampar tots els núvols i quan he arribat a Izco, he decidit quedar-m’hi. Un alberg situat al costat del frontó del poble i on al mateix edifici, hi té la seu una societat gastronòmica que avui, menjaven carn a la brasa. Uns txuletons gegants, xistorra, torrades i amanides. Famílies del poble, animades, amb els nanos cridaners i contents. Les dones, assegudes xerrant i els homes feinejant el caliu i la paramenta, mentre jo en el meu racó, i amb una cuina moderna a la meva disposició m’he preparat una sopa i un arròs blanc. Durant una estona he fet uns cops de pilota a la paret del frontó que m’han rejovenit més de vint anys. Tants, com els que no estava entre les dues parets verdes d’un camp de pilota. ​​

De Zarikiegi a Tiebas, dia 153

Totes les poblacions per on transcorre el camino francés estan preparades. Preparades per atendre les desenes de peregrins que passen dia sí, dia també. Així, Zarikiegi, un poble ben petit té dos bar restaurant, que disposen també de lloc per dormir. En el que he fet nit, tenia setze places i hi havia setze persones. Ha estat estrany que en aquest local, oferissin sopar però no esmorzar, així que he anat a fer un cafè amb llet i una ració de truita de patates a l’altre bar. El pa, era del dia abans m’ha avisat la senyora.

Unes tres hores després de sortir, a Murazábal he deixat el transitat camí francès i direcció Eunate, he connectat amb el camí aragonès que faré servir uns dies fins agafar el català. M’he acomiadat primer del Joseph i després de la Josiane. Tots dos, francesos, he coincidit amb ells en alguns albergs de França i aquests últims tres dies. Alguns trams hem caminat junts. La Josiane la vaig conèixer a Perigueux i uns dies després, vam coincidir i vam caminar fins a l’alberg on vam dormir aquella nit. Caminadora experta, independent i detallista en la preparació de les seves caminades, ha fet travesses pels Alps, per l’Atlas i per l’Himàlaia entre d’altres coses. Es va prometre anar de casa seva fins a Fisterra quan es jubilés. Casada i amb néts, quan va tenir més confiança, em va ensenyar alguna foto. Una d’elles, era sortint de casa seva a Langres. Ja porta més de set setmanes caminant amb més de mil quilòmetres. Déu n’hi do. I amb en Joseph, vam coincidir a Hagetmau. Amb un coet al cul, un bastó d’avellaner, ulleres de pasta negra, barret blau cel de beisbol i ros com una mala cosa, caminava ràpid i feia aturades llargues, fent el mateix promig de quilòmetres que el meu, més o menys. També hem coincidit en diferents albergs. Simpàtic com ell sol, parlàvem en francès i això que dominava l’anglès i no s’esperava la “multitud” dels últims dies, després de marxar per camins solitaris de França.

Abans de deixar el camino francés,  he fet un segon esmorzar tranquil a Uterga on hi havia potser unes deu persones caminadores fent el mateix. Aquí m’ha passat una de les dues coses misterioses del dia, en les meves relacions humanes. L’entrepà de truita que he demanat, me l’ha portat la mestressa del local amb un somriure. M’ha preguntat d’on era i al saber-ho, m’ha agafat les dues mans i no les deixava anar i m’ha dit que al veure’m entrar ha vist que jo tenia “alguna cosa”. La meva resposta ha estat que algun euro tenia. I diu: alguna cosa màgica. I m’ha dit també, que ella coneixia tots els punts màgics del camino de Santiago. Com que era la mestressa, s’ha permès el luxe de xerrar amb mi de les coses que li han arribat a passar en aquests punts màgics mentre les dues filles, amunt i avall amb entrepans i cafès. Una xerraire absoluta. Quan he marxat, ens hem desitjat bona sort mútuament. Després d’haver deixat el camí francès he entrat altre cop a la solitud de camins pedregosos navarrencs, amb farigola seca i alguns oliverars. M’he creuat amb dues parelles amb motxilla, que anaven, clar, direcció el Puente la Reina, poble de confluència de camins. La tercera parella amb qui m’he creuat, joves, ja els havia vist de lluny i just al coincidir i dir-nos hola, la noieta m’ha mirat i ha dit: señor, ¿necesita ayuda?. M’he quedat de pedra. El xiquet diu a la noieta, no, seguro que no. I la meva resposta ha estat no, no necessito res, però veig que tens un gran cor. Espero que la xiqueta hagi quedat contenta. Aquesta ha estat la segona situació misteriosa del dia i espero que no me’n passin gaire més, sinó, pararé boig. I estic a punt d’arribar!

De Larraosaña a Zarikiegi, dia 152

El sol, en aquests dies surt cap a les vuit del matí. A tres quarts, he començat a caminar baixant per la vora del riu Arga, per un camí ben fressat, de bon caminar. L’aigua baixava sense força però el seu so era el que regnava. Per sobre del seu soroll, pinsans i pit-roigs feien els seus reclams i xiulets, volant de branca en branca i si coincidies amb algú caminant, senties les seves passes just el moment d’estar junts. La claror anava en augment en un dia sense núvols, i el blau del cel a primera hora, era ben net, sense humitat. 

Quan la vall s’ha eixamplat, el camí corria vora una autopista i poc després, tot en una girada, ha començat la trama urbana de Pamplona. Per entrar al casc antic de Pamplona, he passat per fossars altíssims de la muralla, he creuat un pont medieval  i un portal de pedra, de la mateixa època. El centre de Pamplona, a les dotze, estava preparat per l’hora de dinar. A un bar hi he menjat un pintxo de truita tot seguit, he acabat de travessar la ciutat per zona de vivendes i un gran parc, on he descansat una estona.

Primer vora un riu, després ciutat i finalment, de Pamplona fins on dormiré, eren camps de cereals en diverses fases de cultiu. Gairebé tots, per això, encara per estripar, amb les tiges seques del blat segat un pam per sobre terra. Com que Pamplona es troba dins una olla, he anat fent pujada amb el potent sol de primera hora de la tarda, que m’ha fet suar sense exagerar. Les vistes davant meu tenien tot de molins de vent a les carenes i si em girava, Pamplona i tot el seu entorn quedaven allà baix, lluny, per sota. Al fons, els Pirineus i pre-Pirineus que deixats enrere, a partir de demà els tindré a l’esquerra, al nord. Caminant cap a l’est. Per primer cop en aquests mesos la tendència caminant, serà cap a l’est i serà l’última. L’última tendència.